Dia de la familia (en dol) 2018

Quan es produeix la mort d’una persona estimada ens topem amb una de les situacions més doloroses que ens trobarem al llarg de la nostra vida. El dol és la reacció normal davant d’aquesta mort, es tracta de l’adaptació emocional necessària després de la pèrdua.

Algunes reaccions comuns que poden aparèixer durant el dol són l’estat de shock, la negació, la ira, la ràbia, la culpa, la por i la tristesa, entre d’altres. És cert que hi ha diferents maneres de transitar un dol. Tanmateix, el que és segur, és que s’ha de viure i que aquest, inexorablement, canviarà de forma permanent a la persona.

Com a societat, no estem completament preparats per conviure amb el dol. Ens incomoda el contacte amb persones que expressen les seves emocions “negatives” i, en moltes ocasions (ja sigui de manera conscient o inconscient) amaguem les pròpies i impedim l’expressió de les dels altres. Esperem sentir-nos (i que els altres se sentin) igual que abans de la mort en poc temps i no ens permetem deixar-nos fluir en aquesta adaptació emocional.

Quan parlem de dol perinatal, la situació encara empitjora més. El dol perinatal és un dol que va acompanyat de l’absoluta negació i desautorització de la societat, ja que entenem que si no s’ha conegut a la persona que s’ha mort, no hi ha hagut vinculació i no pot haver-hi dolor. Es tracta d’un dol que no es reconeix socialment. Molt al contrari, el dol perinatal porta associats molts altres dols: dol per la mort del fill/germà/nét/nebot, dol pel projecte truncat de ser pare-mare/germà/avi/tiet, dol per les il·lusions desfetes, dol pel projecte de família, dol per la pèrdua de relacions importants (persones que no responen de forma empàtica), dol per la pèrdua de la sensació de control, dol per la pèrdua en la confiança en el propi cos i dol per la pèrdua del sentit de la vida (quin sentit té que es mori un nadó?), entre d’altres. És per això que és molt necessària la labor de conscienciar i donar-li visibilitat en la nostra societat.

El dol perinatal, per tant, no és quelcom que concerneix només als pares sinó que pot trasbalsar a la resta de la família (germans, avis, tiets, etc.) i, per tant, afecta les dinàmiques familiars. Quan la família s’implica en aquesta vivència i valida l’experiència dels pares, el procés conjunt es més positiu. Quan no ho fa, es poden viure conflictes i/o dificultats.

En aquest sentit cal subratllar que, en ocasions, com a familiars, no tenim les eines i/o no sabem com actuar davant d’aquells que estan travessant el dol. És important conèixer que tenim moltíssimes frases assumides com a “consoladores” que no ofereixen cap consol. Alguns exemples són: “millor que hagi passat ara que més endavant”, “ara el teu fill està en un lloc millor”, “pensa que no el coneixies”, “sou joves, en podeu tenir un altre”, etc. De vegades pot guarir més una abraçada o un silenci que no pas una paraula per no callar.

Pel que fa als nens i adolescents, la tendència (sobretot si aquests són petits) és amagar el que ha passat i no implicar-los. S’intenta evitar la seva participació, per exemple en els rituals, o la visualització de les emocions dels adults. S’entén que s’acostuma a assumir aquesta postura per evitar que els menors pateixin. No obstant, pot ocasionar més patiment el fet de no entendre què està passant. És important que els nens i adolescents formin part d’aquestes experiències ja que això els pot ajudar a desenvolupar-se de forma més saludable i a ser capaços d’assumir i transitar dols futurs.

En aquest context, els grups d’ajuda mútua (GAM) adquireixen una importància cabdal. És en aquest espai on tant els pares, com aquells familiars que hi vulguin assistir, es troben en un ambient d’igualtat. On poden rebre ajuda de l’experiència d’altres persones i on ells poden oferir la seva pròpia experiència per ajudar-se els uns als altres. El GAM és un lloc altruista on un pot donar i rebre, i on és possible compartir i sortir de l’aïllament. És un espai en el qual es donen paraules al dolor, però també als propis recursos i habilitats. Parlar amb iguals fent servir un llenguatge comú i expressar les pròpies emocions, pot ajudar a reduir la intensitat amb la que es viu la situació i a obtenir la seguretat i el suport necessari per conviure-hi dia a dia.

Podria dir-se que la màgia del GAM és que el grup té eco, i el que un escolta de la resta d’assistents provoca un moviment en un mateix.

Els GAMs tenen unes normes de funcionament que vetllen pel benestar dels pares i familiars en dol. A Anhel he estat testimoni presencial de la cura amb la que es tracta a les persones que hi assisteixen, respectant sempre la confidencialitat d’allò que es parla, evitant els judicis i consells, i validant l’experiència individual de cadascú sense furgar en aquesta.

Des de la meva experiència en els GAMs com a psicòloga perinatal en pràctiques a l’associació d’Anhel, he pogut comprovar que tal i com indiquen les sòcies fundadores, Anhel som tots. Per mi, Anhel han estat elles i la seva empenta per tirar aquest projecte endavant, les famílies que m’han permès conèixer una de les experiències més esquinçadores de la seva vida, els nadons que ja no hi són, els nadons que encara no hi són i s’esperen amb anhel, i totes aquelles persones que d’alguna manera contribueixen per a donar visibilitat al dol perinatal.